Tap de Suro

Dies D. Diuen que demà és el meu dia, el dia dels discapacitats. Què
gracia tindre un dia! La veritat és preciós, és fem moltes fotos, tots
ens donen la mà, aproven molts convenis, plans, tots ells per a què siguem molt feliços.

Tinc 35 anys, imagineu-se, els sacs de felicitat que tinc a casa.

Així que com que no em cap tant he decidit no celebrar aquest dia. I me pillat un altre, a veure quin penseu? El dia 8 de març, dia de la dona? doncs no, està molt vist, el dia dels xiquets? (podria passar per la mida)
però no. El dia dels immigrants, podria ser, els meus pares no van nàixer ací. El dia de les malalties rares, tota jo soc rara.

Doncs no, des de fa varios anys he elegit un dia que queda prop de hui, un dia que molt poqueta gent assimila a les Persones amb Diversitat Funcional, el dia 10 de desembre DIA DELS DRETS HUMANS.

Què per què? doncs perquè tot és resumeix a això ho ens veus com a essers humans o no ens veus. O ens tractes com a esser humans o com a disciutadans. No hi ha més, no fan falta tant de conveni, plans, lleis, només volem i necessitem el que la resta de persones. Una vida digna, que els nostres drets siguen efectius.

Estem parlant de elegir escola, aprendre de i amb la diversitat, de poder alçar-se del llit al matí, poder viure a la nostra casa, poder entrar a tots els llocs sense barreres, pixar quan anem a un bar, de compres o de festa.

Jo sempre he lluitat pel que he cregut just, pel dret a un treball digne, per la sanitat pública, pel nostre tren, contra l'alta tensió, no
només cal lluitar per un mateix doncs tot és un paquet, si els altres estan bé jo també, el que passa que cal encara molta formació sobre diversitat funcional, que tots és conscienciem que un graó és una discriminació, que un xiquet o xiqueta a un col·legí d'educació especial és una discriminació, que no tindre documentació en braille a un ajuntament és una discriminació, que no subtitulen els vídeos és una discriminació.

Sóc positiva, les coses estan canviant, la presa de consciencia és imparable i el col·lectiu està empoderant-se però de vegades l'economia, els diners, fan que pensem
que açò és cosa sense importància, o que es poden fer més avant i que
nosaltres (persones amb diversitat funcional) havem d'entendre-ho.

Jo us pregunte: Us agradaria que l'administració, us diguera qui té que acompanyar-vos a pixar?, us agradaria que només existiren servicis per a hòmens?, us agradaria provar-vos la roba al carrer?


RES SOBRE NOSALTRES SENSE NOSALTRES

Calendari

Hui han tancat Canal 9. 
Jo sóc de les que no el veia, de vegades l'oratge, però no volia que passes açò, doncs era la televisió autonòmica. Pot paréixer una contradicció que una persona com jo, que exigeix més atenció a la situació de les persones amb diversitat funcional no recolze el que diu el senyor Fabra, doncs, segons ells, els diners estalviats aniran a recursos socials. Però com de l'experiència s'aprén, jo sé per anys de menys preu al nostre col·lectiu i als drets socials, humans i mediambientals en general que això no ho complirà.

Arguments, els que vulgueu, el Repagament sanitari, el Repagament d'ajudes tècniques, l'eliminació de la poqueta educació inclusiva que hi havia...

Ah! i un de bàsic si creus en els drets humans no beneficies als amics per a construir residències, pagues assistència personal a qui o necessita.

Així que ara em pregunte: on viuran les tortugues ninja que veia de joveneta?, a quin planeta anirà Doraemon i seriosament on veuran les persones sodomudes i tots els Valencians les notícies més properes?

M'agradaria haver gaudit d'una Radio Televisió Valenciana amb objectius constructius, educatius, que formara i informara als ciutadans de totes les noves formes de fer, que els ensenyara com està empoderant-se el món, que els mostrara els projectes d'agricultura ecològica que hi ha per tot arreu del Pals Valencià, que recuperan la nostra terra, les nostres llavors. Un mitjà que parlara amb la gent que recupera els pobles abandonats, que donara veu als que fan cessions d'us de cases a persones desnonades, que mostrarà les entitats que cooperen amb el sud per ensenyar-nos les coses importants de la vida.

I per suposat haguera estat encantada que donara en primícia que per fi les persones amb diversitat funcional que necessiten suports generalitzats del País Valencià han aconseguit el seu dret de tindre assistència personal el temps que necessitaren per poder dur endavant el seu pla de vida.

Canal9, ja el tornarem a trobar.

FELICITATS

Gordi hui és el teu aniversari i no té regalat res. Tu sempre m'has dit que no celebres els aniversaris però jo quasi sempre té comprat o fet alguna sorpreseta. Enguany has estat uns dies preguntant-me que anava a regalar-te i jo el deia que el que tu em regalares a mi doncs el faria jo a tu. Era un joc tonto doncs el meu aniversari és després del teu, era per riure una estona.

A mi sí que m'agrada celebrar-ho, per mi és molt important complir anys i encara que només siga un soparet baix braç amb els amics pense que fer alguna cosa eixe dia i reforçar-se anímicament val la pena.


Però els últims anys ha anat decaient el tema, per uns o per altres els aniversaris han perdut màgia, que si els regals, que si on sopem, coses sense importància que esgoten i fan que hores d'ara no haja preparat res pel teu aniversari ni (crec) tu per al meu.



Compleixes trenta-set anys, i des de fa dotze o més els hem viscut junts, amb sorpreses, globus, bocates, tancats i a l'aire lliure. Uns anys amb amics de sempre i altres amb nous, la data o més després però junts.


Així que vaig a regalar-te una cosa que ja tens repetida, LA MEUA PRESÈNCIA, què t'apeteix?


Puc acompanyar-la de besets, abraçades, rialles, cosquelles...


Un t'estime molt gran que ocupa tot el meu cos i la meua ment.


Unes gràcies per conviure els minuts de plors i els de bogeria amb mi, per ser el meu amic, assistent personal, company de sentiments, amant.


i un bon dia, que espere continuar donant-te cada matí al nostre llit.

Article Manuel Calvillo

No conozco los curriculum de los estudios de arquitectura o los de turismo pero sí ando por las calles, paseo por las plazas y entro y salgo de escuelas, hospitales, tiendas, bloques de pisos, reservo mis vacaciones, descanso en hoteles, viajo en avión, entro a museos o trato con guías turísticos. Los espacios públicos, los edificios, nuestras calles y plazas, los servicios de ocio, turismo y viajes que diseñan unos y otros profesionales son una declaración de intenciones, un TAC cerebral, un mapa mental de la formación recibida, de sus maneras de entender la sociedad, las relaciones y el ser humano.
 La experiencia de recorrer estos espacios con maletas, con un carrito de bebe, con niños pequeños, con 85 años, con familiares TEA o al lomo de una silla de ruedas puede darnos algunas pistas de las prioridades de las personas que diseñan nuestras ciudades o nuestro ocio, de las personas que diseñan estos contextos vitales –físicos y sociales- que facilitarán unas experiencias y dificultarán otras; un entorno impuesto, al fin y al cabo, en el que se ha de producir  la “selección natural” de la fauna humana y que justificará “por naturaleza” injustas desigualdades.
...

http://manuelcalvillo.blogspot.com.es/2013/08/factorias-de-la-ceguera.html?utm_source=feedburner&utm_medium=email&utm_campaign=Feed:+LaTiranaDeLaNormalidad+(La+tiran%C3%ADa+de+la+normalidad)&m=1

Arros i Quinoa

Hui ve a Ontinyent Alejandro Sanz, és fort ei, però d'ací un ratet cantarà al camp de futbol. Personalment em fa gràcia, per una banda ho veig un poc politica de "Grandes Eventos" de Rita i Cia, tipus America's cup, per l'altra és un reclam per almenys alguns situen a Ontinyent al mapa.

Ara que estic inmersa amb l'aprenentatge del turisme inclusiu, estudiant, buscant, llegint, reformant idees, accions sobre aquest tema veig la dificultat d'atraure a la gent, al sentir que venia Alejandro Sanz doncs veig la intenció del colp d'efecte però no trobe que encaixe en el contexte, en el que és la comarca, el que és Ontinyent. No veig, com dir-ho, que forme part d'una estrategia de canvi, de futur, de posicionament com a cultura.

Com parlava amb un amic a mig dia, el mon, les persones estem polaritzant-se, mentres uns estem que si l'alimentació local ecològica, per canviar el model productiu, dinamitzar les bases locals, creant xarxa de intercanvis, assemblearisme, altres estan portan a "super cantants". I això que crec que la coorporació actual està fent moltes coses amb la ciutadania i treballant pel poble, però de vegades se'n eixen de mare.

Així que esta nit Ontinyent tindrà una mostra d'aquesta polarització "supercantant" i fi de festa de la trobada de col·lectius autogestionats amb grups locals al Llombo. Jo estaré al Llombo. Tampoc penseu que no vaig caure, que si, que jo cantava el "corazón partio", però ara me reformat, jeje. Vore grups de joves amb canços creades per ells, cançons treballades tant la lletra com la música, parlant moltes d'elles de justicia social, em motiva molt més.

La veritat que aquesta entrada és un poc tonta però bo, era un pensament i tots son bons.