jueves, 11 de diciembre de 2014

El dia dels Drets Humans

http://www.vilaweb.cat/noticia/4223387/20141210/drets-humans.html

Per a mi, els drets són allò que fa viure amb dignitat qualsevol ésser del planeta Terra. Allò que ens ompli i, per dir-ho senzillament, no ens fa sentir inferiors davant ningú.

Si el dret a decidir de Catalunya es complira, els ciutadans de Catalunya no se sentirien menyspreats per la Constitució o per la resta de l'Estat.

Si el dret a l'assistència personal es complira, les persones amb necessitats de suport generalitzat no ens sentiríem inferiors davant aquells que poden pagar-se l'assistència, o d’aquells que no necessiten suports per a les necessitats bàsiques la vida diària. Ni ens sentiríem menyspreats per l’administració.

Si el dret de viure al seu hàbitat dels animals es complira, no els veuríem estressats al zoo pel menyspreu que comporta estar tancat.

Els drets no els atorga la llei, els drets són sentiments que hem experimentat generació rere generació i que hem lluitat per traduir en lleis amb l’esperança de fer-los efectius.

(Escric açò a una llibreta xicoteta al mig del carrer, al costat d’un cotxe, buscant l’últim raig de sol, ja que del dret d'ocupar el carrer tampoc no en podem gaudir).

Uns sentiments que, segons en el cercle en què visques, entendràs o no. Hi tindràs empatia o no.Ho veig així: una lluita per fer veure a un o uns altres què sents tu amb les teues condicions de vida, el teu ambient. I segons quin cercle governe, es faran efectius eixos sentiments o uns altres.
Si continuem amb el raonament, observem que quasi mai la convenció dels drets de les persones amb diversitat funcional, la convenció dels drets dels xiquets o dels animals, no s’han complit per tal com aquests col·lectius mai realment no han estat al poder.

Però i la declaració dels Drets Humans? Que no tots som humans? El problema, doncs, serà que els governants no ens consideren humans. El seu cercle està per damunt de les qüestions humanes com si de l’Olimp es tractés.

El dia dedicat a la humanitat resulta que hem de recordar-lo els qui no tenim, aquells a qui no apleguen els drets. I els déus no espirituals continuen al seu món mirant-nos.

Ens passem la vida pensant com fer entendre, inventant com transmetre eixos sentiments, emocions, a qui no viu la nostra realitat. No cregueu que només d’activistes a no activistes, sinó també entre nosaltres mateixos, ja que moltes vegades cadascun de nosaltres lluita i defensa el seu cercle més immediat, oblidant-se del cercle comú dels drets humans.

Hi ha dies que pareix que aquesta lluita no s'acaba mai, però si una persona vol fer realment efectius els drets humans per a tots, sap que la solució està en l’educació, entesa com a convivència pràctica del dia a dia.Al fons del nostre esperit sabem que el creixement personal i l’aprenentatge efectiu dels valors està en les emocions. Si una experiència et fa plorar, riure, sorprendre't o tremolar, no s’oblida. Els sentiments són comuns, et remourà per dins i s’obrirà una porta a l’enteniment.
Per això la gent que creiem en una humanitat lliure i equitativa volem canviar l’educació. Volem una educació on capiguem tots, on allò important siga aprendre a expressar sentiments, crear per a reflectir-los, compartir-los i comprendre'ls amb empatia envers els altres.

miércoles, 26 de noviembre de 2014

A GUANYAR DINERS

També podeu llegir-ho a la publicació de Vilaweb Ontinyent.    

 http://www.vilaweb.cat/noticia/4221418/20141126/guanyar-diners.html

     Un Pla de Vida Independent és un pla de vida, uns objectius o metes que vols aconseguir. Per a la majoria de persones seria trobar un treball, ampliar la família, acabar de pagar l'habitatge. Per mi també, però a més, com que sóc una persona amb necessitats de suports generalitzats, cal que programe molt més a fons la meua vida i el meu dia a dia. Què vull dir? Doncs que cal em cal programar l'hora d’alçar-me, quins dies vull dutxar-me, on aniré de matí, quines tasques faré de casa, l'hora de gitar-me.

    Supose que pensareu que eixa programació la fa tot lo món, ja que cal alçar-se a una hora determinada per a anar a treballar, cal saber que faràs de dinar per a traure-ho del congelador, etc. Però segur que vosaltres podeu gitar-vos a les onze o les dotze de la nit; o podeu dissabte i diumenge dormir més hores. I si un dia sueu més, aneu a la dutxa sense problemes? O si no vos apeteix dinar llentilles a última hora vos feu una truita... Eixos detalls de llibertat, la gran majoria de persones amb diversitat funcional, no els tenim.

    Només els qui tenen assistència personal les hores que necessiten (com per exemple es veu en la pel·lícula 'Intocable' o els de ovibcn.org de Barcelona) saben què és elegir, saben què és viure de manera independent, saben què és desenvolupar la seua creativitat, el seu oci.

     Els altres depenem de la caritat i la bona voluntat de les administracions que a hores d’ara dóna unes dos hores, com a molt, per a tasques dins la llar.
Com a defensora dels Drets de les Persones 'Divers' Funcionals sóc membre del Foro de Vida Independiente des d'on reivindiquem que les persones que funcionen de forma diferent i necessiten ajuts obtinguen, mitjançant pagament directe i justificable, la figura de l’assistent personal.

      Una figura inclosa en la mal denominada Llei de Dependència, però que enlloc, excepte al País Basc, hi ha hagut voluntat de promoure-la i regular.la. A dia de hui encara no té epígraf a la Seguretat Social, i per descomptat tampoc no té convenis laborals, ni una formació.

    Aquesra setmana hm vist a la premsa com les grans entitats suposadament representatives de la 'discapacitat' i l’Estat arribaven a un conveni per a traure formació d’Assistent Personal. Quina casualitat que comencen per la formació, que és el que deixa diners a eixes macro associacions (multinacionals del capital, des de l’opinió de cada vegada més gent). Entitats que no han fet ni dit res sobre aquesta eina tan important per tal de, de veres, ser ciutadans lliures, i que han estat durant anys engreixant les seues plantilles amb persones sense diversitat funcional i burocratitzant-se. Firmant convenis i fent-se fotos amb els polítics que anaven passant sense aprofundir mai en l’arrel dels problemes, parant la mà a veure què els venia de gust deixar caure a les administracions.

     Com que cada vegada hi ha menys recursos, ONCE, CERMI, ASPAYM mouen fitxa i abanderen l’Assistència Personal com a solució sense creure-hi ni conèixer què significa. ¿Com és que entitats que gestionen residències i encara en demanen més --és a dir, que durant anys han afonat l’autoestima de milers de persones-- volen ara ser els ambaixadors de la filosofia de vida independent?

     ¿Per què l’Estat no seu a la taula de debat a la Federació de Vida Independent i amb els usuaris de les Oficines de Vida Independent de Madrid i Barcelona que són els qui realment tenen l’experiència, i han introduït el mètode a l'estat espanyol i l’han fet efectiu?.
   
     Crec que tot el que acabe de dir deixa ben clar que només pensen a mantindre els seus llocs de treball i continuar a la casta del sector social.
     
    No sóc l’única que està en desacord des de fa ja temps amb aquestes macro entitats: les plataformes per la Llei de Dependència o les marxes per la discapacitat van haver de començar a moure's perquè COCEMFE no feia absolutament res per denunciar la falta de recursos existents. I ells, al final, no van tindre més nassos que sumar-se a les marees ciutadanes.

     M'agradaria que els lectors es pregunten si demà (l’univers no ho vulga) canviara la seua forma de funcionar, anara amb cadira de rodes o començara a perdre memòria, què li agradaria més: que de seguida les administracions li digueren 'tranquil·la, a veure que necessites X hores d’assistència personal per a continuar la teua vida? Doncs ací les tens'. O que li digueren (com passa realment): 'ho sent, això t’ha tocat i és cosa de la teua família'.

   Podries continuar amb la teua vida?

No vulguem per als altres allò que no voldríem per a nosaltres.

sábado, 18 de octubre de 2014

Cotaxa


   L'amic Pep em diu si vull fer un article sobre el copagament. Passen els dies i encara no he escrit res. Al meu cap ballen paraules, imatges: polítics rient amb les mans plenes de bitllets que llancen a l'aire, persones al carrer cridant, persones classificades, discriminades socialment i amb un guió establert de per vida, edificis on poca gent de la societat coneix qui hi ha a dins. 

   Al meu cor, ballen les contradiccions a cada batec:
bum bum: si tu no estàs d'acord amb els centres de dia, ni ocupacionals, què has d'escriure?
bum bum: tampoc no estic d'acord amb el copagament. Una cosa no lleva l'altra.
bum bum: serà un article incoherent.
bum bum: saps? pense que tot el que ens passa a les persones discriminades per la nostra diversitat funcional és incoherent. Cal anar a l'arrel del problema.


   Hui, per fi, comence a escriure, quan la premsa ja fa dies que ha publicat que el Consell aplicarà el copagament com a taxa per tal que siga legal. La mateixa setmana que llegim que han condemnat a cinc anys de presó l'ex-director de l'Institut Valencià Atenció als Discapacitats per desviació de 180.000 euros als seus comptes personals; que han expulsat la secretària de la Coordinadora de Discapacitats de València i defensora del discapacitat (perdoneu que riga) per utilitzar el servei d'ajuda a domicili i el transport adaptat al seu plaer, més que cap altre soci;  que ha dimitit Cotino; ah! i l'ebola, que ha d'estar a tot arreu sinó no són noticies.

   El copagament estava cantat, era una d'eixes coses que carregues a la motxilla sense saber quan l'has de gastar, una d'eixes que creen ansietat de tant com pesen i no saps si et tirarà a terra o no. Però no ens han tombat. Encara que posen la cotaxa, el bé ja està fet.

   De totes les coses negatives cal traure'n la part positiva: la Llei de Dependència ja va nàixer sense pressupost, així que els problemes estaven assegurats, però tos coneixem el passat (tancada de membres del Fòrum de Vida Independent i 'Divertat' a la seu central de l'IMSERSO perquè s'incloguera l'assistència personal a la llei, valoracions per personal no qualificat, dictàmens gens favorables als usuaris, retallades i més retallades), així que ens centrarem en el present i el futur.

   Podem traure alguna cosa positiva d'aquesta llei? Sí. El més important és que s'ha creat debat, hem reflexionat sobre les persones discriminades per la seu forma de funcionar, les famílies s'han coordinat, els professionals han alçat la veu i escolten noves propostes, mirant cada vegada més per la vida independent, la societat reivindicativa de la llengua, nouvinguts, salut, educació i el nostre col·lectiu s'acosten. La ciutadania s'uneix, s'empodera. 

   Jo no vull que existisquen centres de dia, ni ocupacionals, ni residències. Tampoc centres d'educació especial, pose la meua energia perquè apareguen, cresquen i s'establesquen recursos per a l'assistència personal, per a l'educació inclusiva. Per la transformació dels centres de dia en en centres de suport, on no es passen el dia les persones amb diversitat, sinó on els professionals es reciclen, es formen en la filosofia de vida independent, en la figura de l'assistent personal, i s'utilitzen aquests recursos en centres normals, empreses normals, vida comunitària de les persones discriminades per la nostra diversitat funcional. 

   Perquè com diem en Pobresa Zero: les persones primer. Pregunta al lector o lectora: penses que els drets són per a totes les persones? Si contestes que sí, cal que et replanteges moltes coses, com ara l'estructura mental que tens. En quina posició encaixones les persones amb diversitat funcional? Lluitaries perquè estudiaren en un col·legi normal?  Li expliques al teu fill o filla que cada persona és d'una manera o li dius que és que estan malaltets? El teu negoci o entitat té accessibilitat des del carrer i wc adaptat? 

   L'arrel del problema: el sistema capitalista i neolliberal que ens absorbeix. Un sistema on la competitivitat és el centre de tot, on els exàmens són el pilar de l'educació, on la productivitat mata, on l'euro pasa per davant dels drets (paga't tu mateixa els drets=copagament). En aquest sistema simplement no cabem les persones amb diversitat funcional. I igual que els ecologistes, ONG de cooperació, anarquistes o els defensor de les cultures i llengües minoritàries necessiten un canvi de sistema, nosaltres també.

   Per això faig una crida a revisar cadascun els nostres projectes i analitzar si realment són per a tots i totes.

domingo, 27 de julio de 2014

Personal Especialitzat o no

A partir d'una conversa ahir a la nit i d'aquesta notícia 
 http://www.laopinioncoruna.es/coruna/2014/07/27/campamentos-exclusivos/863985.html escric un pensament.

El debat de personal especialitzat sempre està a la nostra ment. Si cada persona amb diversitat o sense diversitat funcional som diferents, per molts estudis que tinguem no vol dir que t'adeqües a qualsevol infant. Pense que massa vegades posem per davant el nostre ego de titulats o expert i no ens parem a pensar en la personalització. Si les persones discriminades per la nostra diversitat funcional tinguérem un Assistent Personal per a les nostres necessitats, ja se'n carregaríem de formar-lo o buscar algú (si és el cas) amb una titulació especifica per la nostra necessitat. Però el més important és la personalitat d'eixe Assistent Personal, la seua ment oberta, el seu tracte igualitari amb qualsevol persona, el seu respecte per les decisions dels pares o de les persones amb diversitat funcional.

D'aquesta manera aconseguiríem que l'Assistent Personal, anés sempre juntament amb la persona amb diversitat, a casa, a l'escola o treball, a l'oci. Creant-se una relació de treball digne que possibilités, sobretot a les persones amb funció comunicativa diferent, ser entesos al cent per cent pel seu assistent pel grau de complicitat al que arribarien pel temps i evitaríem tindre un "personal especialitzat" a cada lloc on ens done la gana anar.

Entenc que uns pares demanen personal especialitzat però estic convençuda que és per desconeixença de la figura de l'Assistent Personal i les possibilitats que dona.

miércoles, 22 de enero de 2014

telefoneu a la policia, estic segrestada

     Per favor, telefoneu a la policia, estic segrestada. Em trobe enmig de dos províncies València i Alacant, em pareix que a un poble anomenat Ontinyent.
No em deixen eixir, estic tot el dia intentant-ho, SOS, SOS, ajudeu-me!!!
En queda poca energia, estic tot el dia estressada buscant una forma de sortir, he telefonat a mes de cinc persones i cap pot traurem d'ací.
Quins sentiments vos provoca estar atrapats? Comenteu.
Tot ve perquè el divendres vull anar a València a la manifestació contra el Re-Copagament.
Recolzant als centres ocupacionals i centres de dia d'Ontinyent que també aniran, doncs no hi ha manera, els autobusos adaptats estan ocupats,
-tots???,
-si tots, els de la Concepció, els de Pla, els de Navarro.
-I el tren??,
 - ja, ja, ja, si puges quatre escalons l'agafes.