També podeu llegir-ho a la publicació de Vilaweb Ontinyent.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4221418/20141126/guanyar-diners.html
Un Pla de Vida Independent és un pla de vida, uns objectius o metes
que vols aconseguir. Per a la majoria de persones seria trobar un
treball, ampliar la família, acabar de pagar l'habitatge. Per mi també,
però a més, com que sóc una persona amb necessitats de suports
generalitzats, cal que programe molt més a fons la meua vida i el meu
dia a dia. Què vull dir? Doncs que cal em cal programar l'hora
d’alçar-me, quins dies vull dutxar-me, on aniré de matí, quines tasques
faré de casa, l'hora de gitar-me.
Supose que pensareu que eixa programació la fa tot lo món, ja que cal
alçar-se a una hora determinada per a anar a treballar, cal saber que
faràs de dinar per a traure-ho del congelador, etc. Però segur que
vosaltres podeu gitar-vos a les onze o les dotze de la nit; o podeu
dissabte i diumenge dormir més hores. I si un dia sueu més, aneu a la
dutxa sense problemes? O si no vos apeteix dinar llentilles a última
hora vos feu una truita... Eixos detalls de llibertat, la gran majoria
de persones amb diversitat funcional, no els tenim.
Només els qui tenen assistència personal les hores que necessiten (com per exemple es veu en la pel·lícula 'Intocable' o els de ovibcn.org
de Barcelona) saben què és elegir, saben què és viure de manera
independent, saben què és desenvolupar la seua creativitat, el seu oci.
Els altres depenem de la caritat i la bona voluntat de les
administracions que a hores d’ara dóna unes dos hores, com a molt, per a
tasques dins la llar.
Com a defensora dels Drets de les Persones 'Divers' Funcionals sóc membre del Foro de Vida Independiente
des d'on reivindiquem que les persones que funcionen de forma diferent i
necessiten ajuts obtinguen, mitjançant pagament directe i justificable,
la figura de l’assistent personal.
Una figura inclosa en la mal denominada Llei de Dependència, però que
enlloc, excepte al País Basc, hi ha hagut voluntat de promoure-la i
regular.la. A dia de hui encara no té epígraf a la Seguretat Social, i
per descomptat tampoc no té convenis laborals, ni una formació.
Aquesra setmana hm vist a la premsa com les grans entitats
suposadament representatives de la 'discapacitat' i l’Estat arribaven a
un conveni per a traure formació d’Assistent Personal. Quina casualitat
que comencen per la formació, que és el que deixa diners a eixes macro
associacions (multinacionals del capital, des de l’opinió de cada vegada
més gent). Entitats que no han fet ni dit res sobre aquesta eina tan
important per tal de, de veres, ser ciutadans lliures, i que han estat
durant anys engreixant les seues plantilles amb persones sense
diversitat funcional i burocratitzant-se. Firmant convenis i fent-se
fotos amb els polítics que anaven passant sense aprofundir mai en
l’arrel dels problemes, parant la mà a veure què els venia de gust
deixar caure a les administracions.
Com que cada vegada hi ha menys recursos, ONCE, CERMI, ASPAYM mouen
fitxa i abanderen l’Assistència Personal com a solució sense creure-hi
ni conèixer què significa. ¿Com és que entitats que gestionen
residències i encara en demanen més --és a dir, que durant anys han
afonat l’autoestima de milers de persones-- volen ara ser els
ambaixadors de la filosofia de vida independent?
¿Per què l’Estat no seu a la taula de debat a la Federació de Vida
Independent i amb els usuaris de les Oficines de Vida Independent de
Madrid i Barcelona que són els qui realment tenen l’experiència, i han
introduït el mètode a l'estat espanyol i l’han fet efectiu?.
Crec que tot el que acabe de dir deixa ben clar que només pensen a
mantindre els seus llocs de treball i continuar a la casta del sector
social.
No sóc l’única que està en desacord des de fa ja temps amb aquestes
macro entitats: les plataformes per la Llei de Dependència o les marxes
per la discapacitat van haver de començar a moure's perquè COCEMFE no
feia absolutament res per denunciar la falta de recursos existents. I
ells, al final, no van tindre més nassos que sumar-se a les marees
ciutadanes.
M'agradaria que els lectors es pregunten si demà (l’univers no ho
vulga) canviara la seua forma de funcionar, anara amb cadira de rodes o
començara a perdre memòria, què li agradaria més: que de seguida les
administracions li digueren 'tranquil·la, a veure que necessites X hores
d’assistència personal per a continuar la teua vida? Doncs ací les
tens'. O que li digueren (com passa realment): 'ho sent, això t’ha tocat
i és cosa de la teua família'.
Podries continuar amb la teua vida?
No vulguem per als altres allò que no voldríem per a nosaltres.