És digne?

     Una vegada ma mare ve de comprar i em comentà que una
dona li havia preguntat per mi, com estava i això. I parlant eixa dona
li preguntà que com m'agafava, si tenien una grua. Ma mare meu contava tota ofesa, dient-me que li havia sentat molt mal, que li havia
contestat que jo no era un cotxe.
     Jo vaig entendre que ma mare seu havia pres com que ella fallava com a mare si m'agafava amb una grua i amb paciència li vaig explicar que no era cap ofensa ni menyspreu utilitzar una grua. Què jo era menys per utilitzar la cadira electrònica? Em va contestar que no. Doncs la grua és una eina més per a viure amb dignitat, com la cadira, el llit reclinable, etc.
    Ja més calmada m'havia dit que no ho havia vist així.
       
    Molts pares i mares encara pensen que si no fan ells l'esforç o ens
donen les ajuds que necessitem son pitjors pares o mares. Cal que
entenguen que nosaltres els volem perquè estan ahí ens escolten, entenen i recolzen però que igual que deixen volar als nostres germans ens tenen que deixar volar, si a una germana li compren una moto per que li fa falta per traslladar-se, nosaltres necessitarem la cadira o la grua.
   
   És una tasca moltes vegades dura perquè hi ha pares que no deixen
opinar, ni prendre decicions a les persones amb diversitat funcional.
Creant ansietat a eixe fill o filla i a la llarga desànim i depresió.
   Cal parlar molt i tindre també persones, més pares i mares amb els que parlar, així com persones amb diversitat per fer ajuda entre iguals.