miércoles, 22 de abril de 2015

EL SOPAR DELS IDIOTES.




Vèiem el dissabte a la nit la meua parella i jo, la pel·lícula el sopar dels idiotes. On uns senyors amb alt nivell adquisitiu convidaven a sopar cadascun a una persona. Cercaven ells mateixos o a través d'informadors a un idiota.
Segons aquests senyors, un idiota era algú que fera coses que ells mai farien (entenc jo), coses poc pràctiques i profitoses des del seu punt de vista. Per exemple, hi havia un home baixet, grosset i calb que construïa maquetes amb llumins, o un altre que practicava el bumerang abans d'anar a l'oficina. Eren persones que els encantaven les seues aficions i parlaven sense parar d'elles.
Veia la pel·lícula i no parava de sentir-me reflectida. Em sentia una convidada a aquell sopar, un dia i un altre dia. Però no solament a sopar, també a menjar i esmorzar. Perquè sentia açò?, Per qui havia sigut convidada?
Jo sóc la idiota d'uns senyors i senyores que governen. Governen uns mercats, un estat, una autonomia, governen multinacionals econòmiques i socials, són presidents de grans confederacions, federacions i fundacions. Els amfitrions d'aquesta idiota, volien entretenir-se amb les meues històries de drets, dignitat, igualtat i justícia. Volien eixir en totes les fotos amb mi, m'incitaven a seguir parlant, a proposar-los iniciatives que ells amb molta il·lusió em prometien dur a terme.
Deuen riure's moltíssim en les seues cases els meus amfitrions, doncs aquests sopars es fan cada dia més sovint, fins i tot en períodes concrets (enguany dos) es realitzen fins a berenars doncs és quan més necessiten als idiotes. Els senyors del País Valencià juguen com ningú a aquests sopars. Senyors que no tenen ni la mínima intenció de fer gens del que els proposem llevat que els convinga.
Però el pitjor de tot açò és que hi ha idiotes que els encanta anar, estar prop dels seus amfitrions, per sort uns altres hem obert els ulls, hem dit com el metge en una escena de la pel·lícula en explicar-li un amfitrió on s'anava, “per favor no em convide mai a sopar, sospitaria”. O directament intentem rebentar el joc, jugant al nostre: l'empoderament.


13 d'abril de 2015.
Rosa Conca.

LA CENA DE LOS IDIOTAS.



Veíamos el sábado por la noche mi pareja y yo, la película la cena de los idiotas. Donde unos señores con alto nivel adquisitivo invitaban a cenar cada uno a una persona. Buscaban ellos mismos o a través de informadores a un idiota.
Según estos señores, un idiota era alguien que hiciera cosas que ellos nunca harían (entiendo yo), cosas poco prácticas y provechosas desde su punto de vista. Por ejemplo, había un hombre bajito, rechoncho y calvo que hacia maquetas con cerillas, u otro que practicaba el boomerang antes de ir a la oficina. Eran personas que les encantaban sus aficiones y hablaban sin parar de ellas.
Veía la película y no paraba de sentirme reflejada. Me sentía una invitada a esa cena, un día y otro día. Pero no solamente a cenar, también a comer y almorzar. ¿Porqué sentía esto?, ¿Por quien había sido invitada?
Yo soy la idiota de unos señores y señoras que gobiernan. Gobiernan unos mercados, un estado, una autonomía, gobiernan multinacionales económicas y sociales, son presidentes de grandes confederaciones, federaciones y fundaciones. Los anfitriones de esta idiota, querían entretenerse con mis historias de derechos, dignidad, igualdad y justicia. Querían salir en todas las fotos conmigo, me incitaban a seguir hablando, a proponerles iniciativas que ellos con mucha ilusión me prometían llevar a cabo.
Deben de reírse muchísimo en sus casas mis anfitriones, pues estas cenas se hacen cada día más a menudo, incluso en periodos concretos (este año dos) se realizan hasta meriendas pues es cuando más necesitan a los idiotas. Los señores del País Valenciano juegan como nadie a estas cenas. Señores que no tienen ni la mínima intención de hacer nada de lo que les proponemos a no ser que les convenga.
Pero lo peor de todo esto es que hay idiotas que les encanta ir, estar cerca de sus anfitriones, por suerte otros que hemos abierto los ojos, hemos dicho como el médico en una escena de la película, al contarle un anfitrión donde se iba, “por favor no me invite nunca a cenar, sospecharía”. O directamente intentamos reventar el juego, jugando al nuestro: el empoderamiento.

13 de abril de 2015.
Rosa Conca.