(en castellano: http://kimeradiaria.blogspot.com.es/2015/04/la-cena-de-los-idiotas.html )
Vèiem el dissabte a la nit la
meua parella i jo, la pel·lícula el sopar dels idiotes. On uns senyors amb alt
nivell adquisitiu convidaven a sopar cadascun a una persona. Cercaven ells
mateixos o a través d'informadors a un idiota.
Segons aquests senyors, un idiota
era algú que fera coses que ells mai farien (entenc jo), coses poc pràctiques i
profitoses des del seu punt de vista. Per exemple, hi havia un home baixet,
grosset i calb que construïa maquetes amb llumins, o un altre que practicava el
bumerang abans d'anar a l'oficina. Eren persones que els encantaven les seues
aficions i parlaven sense parar d'elles.
Veia la pel·lícula i no parava de
sentir-me reflectida. Em sentia una convidada a aquell sopar, un dia i un altre
dia. Però no solament a sopar, també a menjar i esmorzar. Perquè sentia açò?,
Per qui havia sigut convidada?
Jo sóc la idiota d'uns senyors i
senyores que governen. Governen uns mercats, un estat, una autonomia, governen
multinacionals econòmiques i socials, són presidents de grans confederacions,
federacions i fundacions. Els amfitrions d'aquesta idiota, volien entretenir-se
amb les meues històries de drets, dignitat, igualtat i justícia. Volien eixir
en totes les fotos amb mi, m'incitaven a seguir parlant, a proposar-los
iniciatives que ells amb molta il·lusió em prometien dur a terme.
Deuen riure's moltíssim en les
seues cases els meus amfitrions, doncs aquests sopars es fan cada dia més
sovint, fins i tot en períodes concrets (enguany dos) es realitzen fins a berenars
doncs és quan més necessiten als idiotes. Els senyors del País Valencià juguen
com ningú a aquests sopars. Senyors que no tenen ni la mínima intenció de fer
gens del que els proposem llevat que els convinga.
Però el pitjor de tot açò és que
hi ha idiotes que els encanta anar, estar prop dels seus amfitrions, per sort
uns altres hem obert els ulls, hem dit com el metge en una escena de la
pel·lícula en explicar-li un amfitrió on s'anava, “per favor no em convide mai
a sopar, sospitaria”. O directament intentem rebentar el joc, jugant al nostre:
l'empoderament.
13 d'abril de 2015.
Rosa Conca.